dissabte, 30 de maig de 2015

La senyora de Malmort

La senyora del carrer Malmort del número 7, era una dona d’edat avençada, de cabells llargs i grisosos que sempre duia recollits en un monyo alt, amb un collaret amb una dent de tauró penjat al voltant del coll. El seu nas era punxegut i prim. La seva pell era morena, arrogada i plena de cicatrius blanques repartides pels braços, amb esgarrapades visibles que et duien a la conclusió que viva amb gats. Sempre caminava amunt i avall pel carrer, amb l’esquena corbada i amb cara de pomes agres, criticant tot el que és trobava pel camí. La gent fugia d’ella, canviava de vorera per no trobar-se la de cara.
Les últimes persones que havien parlat amb elles se’n van penedir per vida, ja que els hi havia agafat una tírria espantosa.
Tot i així, sempre he tingut curiositat per saber la vida d’aquesta vella dona. Sempre l’observo quan passa pel carrer, amb les trenes roses caient-me per sobre les espatlles i apuntant i dibuixant tot el que veia en una petita llibreta blau cel.
Una tarda de juliol, assentada a l’ampit de la finestra més alta de la casa, esperant que la senyora del número 7 passes, com cada dia, a la mateixa hora, buscant més detalls per apuntar a la llibreta, vaig trobar-me en una situació que no m’havia trobat mai. La gran senyora i vella del carrer Malmort no va passar, n’hi aquella hora n’hi cap altra. Els dies següents tampoc va aparèixer i la meva petita llibreta de color blau cel, va començar a cobrir-se d’una fina capa de pols. Com el misteri que havia deixat aquella dona.
Al cap d’uns mesos, un gener fred i emboirat, tornat d l’escola, amb la bufanda tapant-me el nas petit i pigat, vaig tenir la curiositat de passar pel davant de la casa del número 7.
Semblava una casa abandonada i sense vida, com si fes molt de temps que algú hagués deixat de viure allà. Les persianes estaven baixades i l’únic so que se sentia eren els miols dels gats amagats per evitar el fred cavernós del gener.
Vaig tenir l’impuls nerviós de saltar dins el perímetre de la casa i escorcollar-ho tot, cosa que tenia la possibilitat de trobar un cos inert al terra d’una casa vella. Però, no vaig fer-ho. Els meus ulls blaus d’un gel transparent van fer un últim cop d’ull a la casa, abans de girar i deixar d’un cop per tots el misteri de la dona que mesos enrere havia sigut el meu únic objectiu. Però els meus ulls, van enganxar un gat gris, que m’observava amb uns ulls grocs i feréstecs. Era un gata i aquella gata duia alguna cosa el coll, vaig forçar la vista. Era un collaret amb una dent de tauró.

Vaig fer una petita exclamació al descobrir qui era aquella gata. Era la senyora del carrer Malmort del número 7.        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada